El 21è aniversari

Tal dia com avui, fa tot just un any, ens trobàvem celebrant la nostra classificació per a la final de la UEFA a Glasgow; a més, se'm va ajuntar amb el meu aniversari. Creia que era difícil superar aquell aniversari, però aquest any s'ha superat...

Havíem quedat amb la Lena, el Jaume, el Rafa i la Montse a les 20h pel centre de Barcelona per anar a sopar per celebrar el meu 21è aniversari. Jo no sabia ni on soparíem, ni què tenien planejat fer-me... només coneixia les amenaces per part seva que em recordaria d'ells i que a les 22h començava al Teatre Condal la obra "Enfermo Imaginario" de Paco Morán, per la qual havia tret les entrades per anticipat. Durant el sopar van seguir les amenaces que m'ho farien passar malament (aquí cal destacar que, tot i que alguns m'hagin vist vestit amb faldilla escocesa, i fent el burro molts cops a les grades dels camps de futbol, sóc una persona molt -però moooolt!- tímida)... amb el robatori de les claus del meu cotxe inclòs per part d'ells. El sopar va ser exquisit: patates braves per llepar-se els dits, seguit de vedella a la brasa i tot regat per una bona cervesa. Al acabar, i quan més desitjava que les paraules del Rafa, la Lena i cia fossin només per acollonar-me, va entrar la cambrera amb un pastís de xocolata a les mans ben original i amb les espelmes en forma de 21, mentre ells començaven a cantar l'aniversari feliç. Va ser molt bonic; el pastís contenia una foto meva de petit, amb la primera samarreta de l'Espanyol que vaig tenir, i amb un preciós escrit que deia "Creix creix, el perico que portes dins". Pròximament, quan tingui les fotos ja les penjaré... va ser genial i no tenen desperdici. Vaig demanar un desig mentre bufava les espelmes i acte seguit ens vam menjar el pastís. I llavors em van fer un regal: un anell que ja porto posat i que pocs cops me'l treuré... Mai podré agrair-los tot el que han fet sempre per mi, ni la sort que vaig tenir al conèixer-los. Tenint amics com ell em puc considerar la persona més afortunada i feliç del món.

Vam sortir del restaurant amb l'hora justa... deurien quedar uns 15 minuts per a que fossin les 22h, i havíem d'anar des del centre de Barcelona fins a l'Avinguda Paral·lel. Vam arribar al teatre a les 22:05h, quan gairebé tothom ja havia ocupat les seves localitats... les nostres es trobaven a la 6ª fila, un lloc força bo on vam poder gaudir de valent de l'espectacle. A les 22:10h va començar l'"Enfermo Imaginario", amb un Paco Morán esplèndid com sempre en el paper d'un hipocondríac que torna bojos a metges i infermeres (i al pobre company d'habitació que tenia... jajaja!). Van ser dues hores i quart de riure, riure i més riure; la Lena gairebé plorava! I és que per més que passin els anys, un dels entranyables personatges de "La extraña pareja" segueix sent un ídol de masses. Quan va acabar la obra em vaig acomiadar del Rafa, la Montse, la Lena i el Jaume, i els vaig donar les gràcies per aquesta nit, per ser com són i per tot. I és que si la nit havia estat magnifica, la seva companyia encara la havia fet millor.

Avui, 4 de maig, faig 21 anys, així que si us preneu alguna copa, feu-ho a la meva salut ;)

*Edito per penjar algunes de les fotos del sopar i del pastís

You'll never walk alone it said...

Dimecres 30 d'abril 2008. Semifinal de la Champions League entre el Chelsea i el Liverpool a Stamford Bridge. Havia parlat amb en James i baixaríem al Collins de Barcelona per veure el partit en companyia dels Barcelona Reds i conèixer-nos per fi en persona.

Vam trobar-nos amb en James, el seu fill David (pronúnciese Deivid) i la seva filla Mayka a les 18:15 a Parets. Durant el trajecte amb cotxe, vaig començar a descobrir que es tractava d'una gran familia, els quals viuen el fútbol com pocs i que eren unes persones genials. Suposo que deurien ser cap a les 19h quan ja erem al Collins, prenent unes pintes i parlant sobre el Liverpool, el partit contra el Chelsea, etc. Això no va fer més que incrementar la meva admiració cap a la afició red. En Psiko es va passar pel Collins a saludar als presents, i mentre es prenia mitja pinta, les converses sobre el conjunt red seguien.
Va anar passant el temps i el local s'omplia poc a poc de aficionats del Liverpool i algun del Chelsea. Va aparèixer l'Stubbins, al qual vaig tenir l'honor de conèixer en persona. Com ja m'imaginava, un tipus genial. Vam sopar per poder disfrutar després del partit, i van començar els càntics reds. Primera mostra que l'afició del Liverpool es mereix un esment a part: són increíbles.

Del partit, tots sabem com va anar... al final la Sisena no podrà ser aquesta temporada, però l'afició liverpudlian pot estar orgullosa que el seu equip va donar la cara en tot moment i no va llençar mai la tovallola. Veure com les esperances reds creixien amb el gol de Torres, les llàgrimes d'alegria queien per algunes galtes... és indescriptible. Un cop finalitzat el partit, la segona mostra que aquesta afició és diferent a tota la resta, que estan per damunt de totes les altres: enlloc d'estar tristos i marxar amb el cap baix, van començar a cantar cançó rere cançó, incloent el YNWA. Senzillament impressionant. Em vaig acomiadar de l'Stubbins, no sense abans fer-nos unes fotos i comentar possibles escapades futures, i vam marxar de nou amb en James i family cap a Parets. Allà em vaig acomiadar també d'ells, amb la idea de repetir l'experiència aviat! En una tarda/nit havia conegut a 4 persones genials i havia pogut compartir amb ells la ilusió per aconseguir la Sisena... i és que una part de mi, també és red.

Història i Tradició

Avui farem una mica de publicitat.... en aquest cas, del meu germà Dani, que fa unes setmanes va crear el seu propi blog, Història i Tradició. Des d'aqui, donar-li la benvinguda a la blogosfera i convidar-vos a tots a passar-hi i llegir la crònica del Bar$a-Espanyol del passat cap de setmana, doncs ell va ser-hi present. Els videos de l'afició insultant i xiulant a Raúl Tamudo no tenen cap desperdici.

Per cert, a l'autor de l'sms que va rebre a la mitja part és per fer-li un monument, quin crack!

La putada de ser porter

Doncs sí, la putada de ser porter. Això és el que vaig pensar dijous passat quan el Getafe va caure eliminat de la UEFA a mans del Bayern de Munich. Perquè el Pato Abbondanzieri va comentre un error que va costar un gol que donava vida als alemays a la pròrroga. Perquè al dia següent moltes persones i mitjans de comunicació criticaven a Abbondanzieri, com si fos culpa d'ell que haguéssin quedat eliminats. Pato sabia que havia comés un error, només calia veure la seva cara just després i les seves llàgrimes al acabar la pròrroga... però, personalment, trobo molt injust que carreguin contra ell.

Sí, jo també sóc porter, a un altre nivell (evidentment), però ho sóc. I sé per experiència que és molt fàcil criticar i fotre les culpes al porter. Per què? Doncs perquè un error nostre pot costar un gol, tal i com va ser el cas de Pato. Desgraciadament, els nostres errors es veuen molt; i encara em fot més que la gent pensi que un error de porter és pitjor que un gol fallat per un davanter a porta buida. Doncs per a mi és el mateix. Per a mi, va ser tan garrafal l'error d'Abbondanzieri en el 2n gol del Bayern, com el gol cantat que va fallar Braulio, que un cop deixat enrere a Kahn, va relliscar quan només havia d'empenyer la pilota a la xarxa. Però clar, és molt més fàcil carregar contra el porter. I això passa a Primera Divisió i a Segona Regional. Per cert, el Bayern en va fotre 3 de gols... dels quals només un va ser error de Pato.

Molta gent no deu pensar com jo; ni tan sols el meu entrenador quan li vaig comentar el meu punt de vista sobre el partit del Getafe (em va contestar: "Com es nota que ets porter..."; doncs sí, carai!). Quan et poses sota els tres pals veus les coses des d'un punt de vista diferent... ja ho diuen que els porters estem bojos i fets d'una altra pasta. És per això que des d'aquí dono ànims a Abbondanzieri, ja que per posar-se a defendre una porteria cal tenir-los ben posats, que des de fora es veu molt maco, però no és tan senzill.

Una semana ajetreada

Esta semana pasada ha sido un tanto movida para mí. Del lunes 31/03 al jueves 03/03 estuve haciendo un cursillo en Barcelona para poder trabajar en verano en cierta entidad bancaria. De 9:30h de la mañana a 19h de la tarde... con lo cual tuve que faltar a la universidad estos 4 días e intentar ponerme al día después.

El miercoles 2/04, al salir del cursillo, fui con Rafa al Palau Sant Jordi, pues a las 21:30h tocaba Mark Knopfler. ¿Qué hacemos chicos como nosotros viendo a un abuelo de 61 años tocando la guitarra? Pues no lo sé, será que la música tampoco entiende de edades... pero la verdad es que ver a MK tocar en directo es orgásmico, pero si además eso incluye éxitos de Dire Straits, pues el concierto se covierte en apoteósico. Si para mi, el poder oír en vivo y en directo canciones suyas en solitario como Why Aye Man o What it is ya era un sueño hecho realidad, escuchar los acordes de Romeo & Juliet, Brothers in Arms, Telegraph road y su increíble solo de guitarra, So far away, el himno de Dire Straits, Sultans of Swing y la increíble ovación posterior... era como el primer beso: indescriptible. Siendo algo vulgar, podría decir que aún tengo erecciones al recordar ciertos momentos del concierto, como por ejemplo, la despedida de MK con la canción Going Home de la película Local Hero...

El viernes fue algo más light, pues el día anterior fue el último del cursillo, así que por la mañana fui a la universidad y por la tarde pude pasar apuntes y ponerme al día, pues el fin de semana también iba a estar fuera. El sábado nos levantamos a las 6 de la mañana, y algo antes de las 7h cogimos el coche con dirección a Bilbao. 600 y pico kms durante los cuales se puede decir que nos dejamos la vida en peajes... A las 14h y pico llegábamos a la capital de Bizkaia, y alli nos encontramos con Mikel, que nos ayudó a encontrar la pensión reservada por mis padres. Comimos y, acto seguido fuimos a hacer un poco de turismo y poteo con Mikel y sarai, que nons hicieron de guía: paseo por la ría, fotos de rigor en el Guggenheim y para Siete Calles a beber cerveza y comer pintxos. A la noche, nuestra prima Laura nos recogió junto con sus amigos Dani, Javi, Aitor, etc. para ir a Amorebieta, donde estuvimos hasta las 3 y pico de la mañana de poteo y donde pasamos la noche.

Del día siguiente destacar el recorrido por la calle Licenciado Poza de poteo antes del partido con nuestros amigos vascos, porque una vez dentro de San Mamés, todos sabemos ya lo que pasó... sólo agradecer a Luis García que fuera el único que tuviera el detalle de saludar desde la lejanía a los desplazados, algo que no cuesta mucho y que la grada agradecemos. Después, despedida, agradecimientos a los vascos por su hospitalidad y carretera y manta de nuevo. En total, unos 1300 kms en un finde. Resumiendo: lo mejor ha sido la compañía de nuestros amigos, la tradición vasca de ir de poteo y de pintxos, poder saludar a Ferruti, PuXerdà, Crysy, SiempreRCDE, Joan del Moianès, etc.

Souvenirs: les bufandes de l'Ajax

Des de fa uns mesos, vaig començar a col·leccionar bufandes d'equips de futbol. Camp de futbol que visito, bufanda de l'equip local que compro. Actualment no en tinc gaires: de l'Osasuna, del Betis, del Liverpool, de l'Aston Villa, etc. però poc a poc anirà augmentant la col·lecció a mesura que vagi sumant desplaçaments.

Avui, n'hi he afegit una de nova, la de l'Ajax d'Amsterdam. Anys enrere vaig visitar l'Amsterdam ArenA, però com que aleshores encara no m'hi havia aficionat a comprar-ne'n d'aquests suovenirs, doncs no tenia. Resulta que aquesta setmana santa la Lena, companya de classe i gran amiga, hi va estar de vacances (ben merescudes) a Amsterdam; li vaig demanar que si en trobava, que me'n portés, que jo sóc així de "raru" amb els souvenirs... i així ho ha fet =) Però resulta que, a més a més, haig de rebre alguna altra sorpresa un dia d'aquests a la bústia de casa... Merci per tot, Lena, ets un sol!


D'altra banda, comentar que, si no hi ha cap imprevist d'última hora, els dies 5 i 6 d'abril repetirem finde a Euskal Herria, per veure l'Athletic-Espanyol a San Mamés de nou. Amb la dinàmica de l'equip i després que un dels cuers ens n'hagi clavat 4 de gols, la meva idea es disfrutar amb els coneguts que tenim allà dalt de les cervesses, els pintxos... ja que jugant així, ens en cauran uns altres quatre.

Nadie dijo que sería fácil

Cómo bien dijo un gran estudioso, nadie dijo que fuera fácil. Verdades como puños, y no sólo en el ámbito deportivo. Este pasado mes he estado de exámenes en la uni, pero cómo bien dicen, quien algo quiere algo le cuesta... Así que había que sacrificarse para poder recoger los frutos más adelante. De momento no han ido mal; aunque acabé de apuntes, libros y demás, hasta los mismísimos.

Mientrastanto, otros más pequeños aprovecharon para recordar viejos tiempos disfrazándose en Carnaval, al igual que otros no tan pequeños...
Y por su parte, el Espanyol sufrió también una dura cuesta de enero con un seguido de derrotas, que se han prolongado hasta febrero. Lesiones, sanciones, mal juego en ciertas ocasiones... ¿nos han echao un mal de ojos? ¿Nos ha mirado un tuerto? Nadie dijo que sería fácil, hay que luchar. Todos sabemos cuál es nuestro sueño y objetivo para la temporada que viene, y en ilusión no nos gana ni Dios. La lucha fue y siempre será nuestro orgullo.


D'altra banda: se dice, se comenta, se rumorea per La Curva que el Komando Kria Kuervos torna (aquests impresentables havien marxat?); per la grada he sentit quelcom de que "hay proyecto", "hay que implicarse"... però buscant imatges pel google amb el nom de "Kria Kuervos", una de les primeres imatges que surten es la de 2 nanos que tenen pinta de ser mala gent, acompanyats d'una jugadora amb una bufanda... ja ho diuen allò de "Pericuuus, amb el nom pagueu!". Així que s'haurà d'estar al "tantu" amb gent d'aquesta mena...