La història (in)terminable

Avui no escriu el meu germà, no; avui l’he apartat d’aquest espai virtual i escric jo. Primer de tot, em presento: sóc en Dani, webmàster d’Història i tradició i germà d’en Xavi (Spitfire per a tots els habituals de la blogosfera), que fins avui era amo i senyor de Can Ràbia.
L’altre dia, asseguts al sofà entre badalls i sense veure res per la tele, vaig preguntar al meu germà: “Penses algun dia actualitzar el teu bloc? Perquè la gent t’ha estat escrivint i tu ni cas...”. “La veritat és que no”, aquesta va ser la seva contundent resposta amb un clar gest negatiu amb el cap. Em va sobtar, la veritat; i molt. Aquella resposta no l’esperava. M’hagués estimat més un “Potser sí, però és que he estat molt ocupat” o “Sí, però estic esperant que em vingui la inspiració...” Però no, no em va dir res de tot això, em va deixar clar que “Can Ràbia ha mort”.
Amb aquesta resposta pul·lulant pel meu cap, dies després vaig tornar a dirigir-me a ell per fer-li una proposta, “Xavi, puc matar-te jo el bloc? El que no pots fer és deixar-lo així, sense cap final digne, amb una pobre entrada que es digui “Holidays”. No, això no. Can Ràbia es mereix alguna cosa més... no?” El cert és que va dubtar una mica, però va accedir. I aquí estic jo, fent la feina que hauria de fer algú força proper a mi.
M’he pres la llibertat (i tinc el grandíssim honor) d’escriure aquesta última entrada de Can Ràbia, i és que aquest bloc ha estat més que una simple porta virtual a l’espanyolisme actual, més que un simple bloc en el qual s’han trobat desenes de pericos, ha estat molt més que tot això. Ha estat una font d’amistats, de fer coneixences, d’expressar emocions i relatar viatges amb motius blanc-i-blaus. Un portal en el qual s’ha escrit de tot i de tots colors, i on tothom ha pogut dir la seva. Ha estat un gran bloc entre els que han existit; però ara, malauradament, ha de tancar.
Jo mateix he de rendir-me a Can Ràbia, ja que va esdevenir el meu començament en el món dels blocs, així com sé que ho ha estat per a moltes altres persones. Sí, aquest bloc ha tingut un pes molt important en tot el món perico i bloguero.
Fa un any, Spitfire ja va intentar tancar-lo, però les masses no li van deixar fer-ho. La pressió va ser suficient com per a què seguís escrivint, en menor quantitat, tot s’ha de dir, però que no deixés de fer-ho. Ara sí, ara ja ho ha deixat, i del tot.
Aquest bloc diu adéu, però encara en queden molts amb una qualitat excel·lent que fan del dia a dia un plaer poder llegir notícies periques. Aquesta història no acaba amb Can Ràbia, sinó que continua amb tots els altres grans blocs que, d’una manera o d’una altra, continuen una noble nissaga.

Per tots aquests motius, gairebé dos anys després que Can Ràbia es donés a conèixer l’any 2006 (ho va fer el mes de novembre, per tant només faltaria un mes perquè celebrés el segon aniversari), en nom del meu germà tanco totalment i de manera definitiva aquest bloc, sense oblidar, és clar, d’agrair a tothom qui s’ha passat per aquí, qui ha dedicat una part del seu valuós temps a llegir una simple entrada, cal agrair els seus comentaris, les seves opinions i els seus relats.

Moltes gràcies a tots:
-23-, -->@dRî<--, Emilio Corbacho, Gete, Fernando J. Cansado, Guim, Pericoscopio, Sergi, Ferruti, Mire, Txarung, Psiko, Marina, Ubaldo Puche, Josep Maria, Komando Kria Kuervos, Lizquies, Juan LFC, Xavi Salvatella, Eldelondres, Ceporril, Camarada2, Vicent Vega, CeDel, Efim2705, Moreiken, Oscar, Somospericos, Helena, Perico Vilassar, Edu, Una perica (la de l’Escala), Alicia, Albert, JFT 96, Stubbins, Barcelona blanquiazul, Stuco, ebunbury32, Isa Lucas, Aida, Teixi, Caligula, PuXerdà, soci-gol, Albert Olivé, edu_rcde1900, Clítoris, Oscar 7m76, Sergi Palomo, futbol blanc-i-blau, James, Taeko, Juan José Mateo Socorro, Billie, Pacharan Blanquiazul, David, Papi, Jaume, McAlv, Sarai, i...

...la gran jugadora, periquita i millor persona, Lara Rabal, que, amb el seu puny i lletra, va escriure un missatge de suport a aquest gran bloc que ara mateix acaba de tancar les seves portes. Can Ràbia ha mort.

Holidays

Divendres 27 de juny vaig fer el meu "últim examen" d'aquest curs i, per tant, puc dir que estic momentàniament de vacances després d'haver passat ja tots el nervis pre-examen. ¿Per què dic momentàniament? Perquè en breu m'haurien de trucar per començar a treballar a una oficina de La Caixa. Podria estar treballant desde principis de juny, però com bon estudiant que s'ho vol treure tot ara i no deixar res per setembre (això esperem i desitgem), vaig dir que no i esperar a que acabés el maleït i temible "juny universitari".

Però mentrestant (i esperem que no durant molt temps, que un estudiant sempre necessita fonts de finançament per a poder viure d'una manera més o menys digna...), estic de holidays, i les disfruto com toca: fent, el que es pot considerar, el "perro". M'explico: deboro llibres (actualment, "El médico" de Noah Gordon); ajudo a la celebració del I Concurs de dibuix de la Penya Espanyolista Pericos Montmeló; em passo hores jugant a la PS2 (li he trobat una nova funció a la taula de planxar, molt més adient per a mi xD), on gaudeixo conduïnt el Renault de Fernando Alonso com es pot veure a les fotos, que tal i com m'ha demant la Laura, aquí estan ;) (encara que al volant aparegui el símbol de Ferrari... premonció? Jajaja!); mato les hores tontes fent el burro a internet...

D'altra banda, començo a planejar les possibles escapades durant aquest estiu... ja que al no marxar enlloc per poder treballar, s'hauran de passar les vacances el millor possible, no? Escapada a finals de juliol amb el Rafa, la Lena i companyia a les festes de Blanes per gaudir de la platja i l'espectacle pirotècnic; excursió a Pals (recordant la nostra infància.. =)) amb dinar pagat pels meus pares si tant el meu germà com jo passem nets al següent curs; pont d'agost a Madrid per veure el musical "Ana Frank. Un canto a la vida" i visita a la Vicky; possible arribada de Sarai a casa el finde del seu aniversari, que intentarem que ho passi en gran (ya lo verás... gero arte! ;)); aniversari de la Lena; concert de Manolo García a Barcelona per setembre... i ara m'han comentat d'anar la setmana que vé a Pamplona a veure el txupinazo. No ho descartem a la espera de veure el pressupost, alternatives i si dilluns següent tenim treball o encara no. Tot això gira entorn d'aconseguir treball... encara que si Deú (o qui hi hagi allà dalt) vol, aquest pot ser l'últim estiu com estudiant =)

Però això no és tot: del 7 al 24 de juliol, de dilluns a dijous de 16.30 a 20h, la optativa "Història de l'empresa" a la uni de manera intensiva. S'ha de ser positiu... seràn 4.5 crèdits que no haurem de fer el curs que vé =) No està malament, no? D'alguna manera haurem d'aprofitar l'estiu!

La clase de un jugador

Son muchos los jugadores que pasan por un club... muchísimos. Pero muy pocos son los que logran calar hondo en los corazones de los aficionados. Está claro que en eso influye mucho el hecho de que el jugador en cuestión dé la talla en el campo, pero también su carácter y la relación que pueda tener con su afición.

El otro día, leyendo notícias sobre la Premier League, me enteré de que el jugador sueco del Aston Villa, Olof Mellberg, el cual pude ver en directo el pasado New Year's Day, dejaba el club de Birmingham este verano para fichar por la Juventus. Mellberg defendió la camiseta del Villa desde la temporada 2001-2002, hasta el pasado 11 de mayo de 2008: el partido West Ham-Aston Villa en Upton Park fue su despedida como jugador villan. Cuando acudí a Villa Park pude comprobar que era un jugador bastante querido por la afición e incluso le vi marcar un gol.

Pero lo que realmente me llamó la atención es la manera que tuvo de agradecer todo el cariño recibido durante estos años por parte de la afición. Para dicho partido, unos 3.200 seguidores del Villa se desplazaron a London para animar a su equipo; algunos de ellos incluso disfrazados de viquingos en honor al internacional sueco. Olof Mellberg tuvo el gran detalle de regalar una camiseta del Villa a cada uno de los 3.200 seguidores desplazados, una combianción tanto de la primera equipación como de la segunda, con la inscripción "Mellberg 4 - Thanks For Your Support" en la parte posterior. Tras el partido, Mellberg declaró:

"This is just the perfect way to say goodbye to the fans and to thank them for all their support in my time at Villa. I wanted to do something special for my last game and this just seemed like the perfect idea. I have loved my time at the club and have had a great relationship with the fans".

Este gesto no hizo más que aumentar la leyenda de Mellberg entre los villans, que no pararon de enviar mails al club, agradeciendo personalmente el bonito detalle y todo lo que el jugador sueco había hecho por el Villa. Sin duda alguna, un gesto admirable a la vez que envidiable. Estos son detalles por los cuales ciertos jugadores no serán nunca olvidados; el agradecer un desplazamiento acercándose a aplaudir, tener detalles con la afición... no cuesta tanto y los aficionados lo agradecemos enormemente.

El 21è aniversari

Tal dia com avui, fa tot just un any, ens trobàvem celebrant la nostra classificació per a la final de la UEFA a Glasgow; a més, se'm va ajuntar amb el meu aniversari. Creia que era difícil superar aquell aniversari, però aquest any s'ha superat...

Havíem quedat amb la Lena, el Jaume, el Rafa i la Montse a les 20h pel centre de Barcelona per anar a sopar per celebrar el meu 21è aniversari. Jo no sabia ni on soparíem, ni què tenien planejat fer-me... només coneixia les amenaces per part seva que em recordaria d'ells i que a les 22h començava al Teatre Condal la obra "Enfermo Imaginario" de Paco Morán, per la qual havia tret les entrades per anticipat. Durant el sopar van seguir les amenaces que m'ho farien passar malament (aquí cal destacar que, tot i que alguns m'hagin vist vestit amb faldilla escocesa, i fent el burro molts cops a les grades dels camps de futbol, sóc una persona molt -però moooolt!- tímida)... amb el robatori de les claus del meu cotxe inclòs per part d'ells. El sopar va ser exquisit: patates braves per llepar-se els dits, seguit de vedella a la brasa i tot regat per una bona cervesa. Al acabar, i quan més desitjava que les paraules del Rafa, la Lena i cia fossin només per acollonar-me, va entrar la cambrera amb un pastís de xocolata a les mans ben original i amb les espelmes en forma de 21, mentre ells començaven a cantar l'aniversari feliç. Va ser molt bonic; el pastís contenia una foto meva de petit, amb la primera samarreta de l'Espanyol que vaig tenir, i amb un preciós escrit que deia "Creix creix, el perico que portes dins". Pròximament, quan tingui les fotos ja les penjaré... va ser genial i no tenen desperdici. Vaig demanar un desig mentre bufava les espelmes i acte seguit ens vam menjar el pastís. I llavors em van fer un regal: un anell que ja porto posat i que pocs cops me'l treuré... Mai podré agrair-los tot el que han fet sempre per mi, ni la sort que vaig tenir al conèixer-los. Tenint amics com ell em puc considerar la persona més afortunada i feliç del món.

Vam sortir del restaurant amb l'hora justa... deurien quedar uns 15 minuts per a que fossin les 22h, i havíem d'anar des del centre de Barcelona fins a l'Avinguda Paral·lel. Vam arribar al teatre a les 22:05h, quan gairebé tothom ja havia ocupat les seves localitats... les nostres es trobaven a la 6ª fila, un lloc força bo on vam poder gaudir de valent de l'espectacle. A les 22:10h va començar l'"Enfermo Imaginario", amb un Paco Morán esplèndid com sempre en el paper d'un hipocondríac que torna bojos a metges i infermeres (i al pobre company d'habitació que tenia... jajaja!). Van ser dues hores i quart de riure, riure i més riure; la Lena gairebé plorava! I és que per més que passin els anys, un dels entranyables personatges de "La extraña pareja" segueix sent un ídol de masses. Quan va acabar la obra em vaig acomiadar del Rafa, la Montse, la Lena i el Jaume, i els vaig donar les gràcies per aquesta nit, per ser com són i per tot. I és que si la nit havia estat magnifica, la seva companyia encara la havia fet millor.

Avui, 4 de maig, faig 21 anys, així que si us preneu alguna copa, feu-ho a la meva salut ;)

*Edito per penjar algunes de les fotos del sopar i del pastís

You'll never walk alone it said...

Dimecres 30 d'abril 2008. Semifinal de la Champions League entre el Chelsea i el Liverpool a Stamford Bridge. Havia parlat amb en James i baixaríem al Collins de Barcelona per veure el partit en companyia dels Barcelona Reds i conèixer-nos per fi en persona.

Vam trobar-nos amb en James, el seu fill David (pronúnciese Deivid) i la seva filla Mayka a les 18:15 a Parets. Durant el trajecte amb cotxe, vaig començar a descobrir que es tractava d'una gran familia, els quals viuen el fútbol com pocs i que eren unes persones genials. Suposo que deurien ser cap a les 19h quan ja erem al Collins, prenent unes pintes i parlant sobre el Liverpool, el partit contra el Chelsea, etc. Això no va fer més que incrementar la meva admiració cap a la afició red. En Psiko es va passar pel Collins a saludar als presents, i mentre es prenia mitja pinta, les converses sobre el conjunt red seguien.
Va anar passant el temps i el local s'omplia poc a poc de aficionats del Liverpool i algun del Chelsea. Va aparèixer l'Stubbins, al qual vaig tenir l'honor de conèixer en persona. Com ja m'imaginava, un tipus genial. Vam sopar per poder disfrutar després del partit, i van començar els càntics reds. Primera mostra que l'afició del Liverpool es mereix un esment a part: són increíbles.

Del partit, tots sabem com va anar... al final la Sisena no podrà ser aquesta temporada, però l'afició liverpudlian pot estar orgullosa que el seu equip va donar la cara en tot moment i no va llençar mai la tovallola. Veure com les esperances reds creixien amb el gol de Torres, les llàgrimes d'alegria queien per algunes galtes... és indescriptible. Un cop finalitzat el partit, la segona mostra que aquesta afició és diferent a tota la resta, que estan per damunt de totes les altres: enlloc d'estar tristos i marxar amb el cap baix, van començar a cantar cançó rere cançó, incloent el YNWA. Senzillament impressionant. Em vaig acomiadar de l'Stubbins, no sense abans fer-nos unes fotos i comentar possibles escapades futures, i vam marxar de nou amb en James i family cap a Parets. Allà em vaig acomiadar també d'ells, amb la idea de repetir l'experiència aviat! En una tarda/nit havia conegut a 4 persones genials i havia pogut compartir amb ells la ilusió per aconseguir la Sisena... i és que una part de mi, també és red.

Història i Tradició

Avui farem una mica de publicitat.... en aquest cas, del meu germà Dani, que fa unes setmanes va crear el seu propi blog, Història i Tradició. Des d'aqui, donar-li la benvinguda a la blogosfera i convidar-vos a tots a passar-hi i llegir la crònica del Bar$a-Espanyol del passat cap de setmana, doncs ell va ser-hi present. Els videos de l'afició insultant i xiulant a Raúl Tamudo no tenen cap desperdici.

Per cert, a l'autor de l'sms que va rebre a la mitja part és per fer-li un monument, quin crack!

La putada de ser porter

Doncs sí, la putada de ser porter. Això és el que vaig pensar dijous passat quan el Getafe va caure eliminat de la UEFA a mans del Bayern de Munich. Perquè el Pato Abbondanzieri va comentre un error que va costar un gol que donava vida als alemays a la pròrroga. Perquè al dia següent moltes persones i mitjans de comunicació criticaven a Abbondanzieri, com si fos culpa d'ell que haguéssin quedat eliminats. Pato sabia que havia comés un error, només calia veure la seva cara just després i les seves llàgrimes al acabar la pròrroga... però, personalment, trobo molt injust que carreguin contra ell.

Sí, jo també sóc porter, a un altre nivell (evidentment), però ho sóc. I sé per experiència que és molt fàcil criticar i fotre les culpes al porter. Per què? Doncs perquè un error nostre pot costar un gol, tal i com va ser el cas de Pato. Desgraciadament, els nostres errors es veuen molt; i encara em fot més que la gent pensi que un error de porter és pitjor que un gol fallat per un davanter a porta buida. Doncs per a mi és el mateix. Per a mi, va ser tan garrafal l'error d'Abbondanzieri en el 2n gol del Bayern, com el gol cantat que va fallar Braulio, que un cop deixat enrere a Kahn, va relliscar quan només havia d'empenyer la pilota a la xarxa. Però clar, és molt més fàcil carregar contra el porter. I això passa a Primera Divisió i a Segona Regional. Per cert, el Bayern en va fotre 3 de gols... dels quals només un va ser error de Pato.

Molta gent no deu pensar com jo; ni tan sols el meu entrenador quan li vaig comentar el meu punt de vista sobre el partit del Getafe (em va contestar: "Com es nota que ets porter..."; doncs sí, carai!). Quan et poses sota els tres pals veus les coses des d'un punt de vista diferent... ja ho diuen que els porters estem bojos i fets d'una altra pasta. És per això que des d'aquí dono ànims a Abbondanzieri, ja que per posar-se a defendre una porteria cal tenir-los ben posats, que des de fora es veu molt maco, però no és tan senzill.